Une Ville Un Poeme

Ës per la ment que se m'obre Natura
A l'ull golós; per ella em sé immortal
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal,
El temps és u i pel meu ordre dura

D'on home só. I alluny tota pastura
Al meu llanguir. En ella Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal,
Ni el foll cobeig d'una aurança futura

Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura

Del bell concret faig el meu càlid joc
A cada instant, i en els segles em moc
Lent, com el roc davant la mar obscura.